Potser en un altre ocasió... puguem tornar a veure'ns

Jo estava ficada entre els teus braços, com si m'estiguessis amagant d'alguna cosa dolenta, estirada sobre les teves cames, somrient, mirant-te als ulls fixament. Era una mirada que volia que interpretessis com una súplica de que em diguessis allò que tant volia sentir. Que aquelles paraules especials, ressonessin dintre de la teva boca i s’impregnessin de màgia, de petites descàrregues elèctriques lluminoses de coloraines.
Pensava tot això mentre t’observava, contemplava la teva perfecció imperfecta. De vegades em feia no se què per si ho notaves, que tenia la mirada clavada en tu, però tampoc se’n podria dir por a que te’n adonessis, per que podria justificar els motius per els quals ho faig, un per exemple, que estic enamorada de tu.
Aquell moment era insuperablement preciós. Un bonic llac al nostre voltant, al centre una barqueta d’aquelles blanques i blaves de fusta perduda purulant sense rumb per les aigües poblades per ànecs amb plomes que semblaven tenir estampats de festa...Vaja, un paisatge d’aquells que et convida a contemplar-lo amb admiració, igual que ell...
La llum anava marxant poc a poc, com si volgués presenciar el final d’una pel·lícula que els pares no li deixen veure per que es l’hora d’anar a dormir. Deixant la seva estància cada cop més llunyana,més fosca,  ens va abandonar finalment el dia, i va deixar pas a la il·luminació freda de la lluna, que ens donava a tots dos un aspecte diferent, més romàntic encara, i que feia de la seva carona, un lloc encara més sofisticat.
Havíem de marxar, ja era de nit, però jo tenia la sensació de que podria passar una bona estona com la que havíem tingut fins ara, conversant, i mirant-nos amb complicitat, i no pas perquè volguéssim, si no per que semblava que el temps que volia estar així, podia decidir-lo jo. Em vaig sentir incòmoda per un moment. Un calfred em va recórrer tot el cos, i l’Abraham va fer un gest com de voler aixecar-se, obligant-me així a retirar el meu cap d’assobre  les seves cames.
Em va extendre la seva mà amb un somriure a la cara, decorat pel reflex platejat de la lluna a les seves dents perfectes.
- Anem?- Va dir.
- No vull... vull dir, m’agradaria quedar-me més estona aquí, amb tu, es que necessito dir-te una cosa.- Vaig aconseguir dir jo amb veu tremolosa.
- Hem de Marxar, perquè no m’ho dius de camí a casa?- Em deia sense perdre el somriure.
- Em pots prometre una cosa?- Merda. No se per que collons havia dit allò.
- Digues.
- Pots assegurar-me, que demà tot seguirà igual que avui? Que tindrem més tardes com la que hem passat? Tinc por de que demà no vulguis estar mes amb mi, ho he passat genial, i la veritat es que estic enamorada de tu. Sisplau, m’ho podries prometre?- Entre mig de la frase em va sortir una llàgrima, però la vaig camuflar amb un petit somriure entremaliat que no volia sortir.
- Escolta Beth...
RIIIIIIIIIIIIIIIIIINGGGGGGG RING RING RING TUTUTUTUTUTUTUTUUUUUTT (despertador)
Merda! Quina hora es? Arribo tard! He quedat amb l’Abraham! Segur que ja m’espera en el banc de sempre, el del costat dret del plataner del parc del llac Bradminton.

*El que jo no sabia, era que aquell noi no existia, que encara no havia trobat la persona que em fes observar-la pensant que es perfecta, que em truqui per les nits i em digui que m’estima, que em mencioni que em troba a faltar milions de vegades encara que faci mitja hora que ens hem vist.
Jo aquella tarda, vaig esperar tres hores estirada en aquell banc amb el que havia somiat, amb la mateixa posició que si estigués recolzant el cap sobre les cames d’ algú. Plorant, i a la vegada feliç ,mirant cap al cel, adonant-me de que m’agrada un somriure que mai he vist, que m’he enamorat d’un pensament,  que estic massa sola...